Vull volar fins a la lluna,i jugar amb els estels.

 No paren de repetir-m’ho que sóc molt forta que he aguantat molt, que no val la pena que em rendeixi, per a ells es rendir-se per a mi, vèncer.Diuen que sóc lluitadora com pocs, que tinc la lluita a la sang, que tinc força i no em rendeixo, que jo puc amb tot…però altre cop surto al carrer i veig aquells 4 imbecils, ignorants, que tornen a fer-me tremolar i a fer-me sentir-me dèbil, i jo no deixo que vegin com tremolo intento mostrar-me burleta, passota, però em coneixen massa, de tota una vida, que esperava? Que es creguessin que no m’afecta? Ho saben prou bé! A qui vull enganyar, sóc dèbil, no aconseguisc ni el que desitjo amb més força… sóc covarda, inútil, dèbil, sóc un objecte fràgil d’aparença molt forta…[@more@]

Tweet

Feia temps que necessitava una tarda així, feia nits que somniava en riures com els d’avui, en pessigolles i en crits.  

Potser tu també ho trobaves a faltar?

Diria que si, no oblidem que som germanes.

[@more@]

Els nens ens van perdre les partides de dames, els dissabtes de parxís, les nits de televisió, i les baralles als matins, els passejos fins a l’escola i les tardes al parc.

Però de tant en tant et deixes caure per casa per tornar a ser la germana gran a qui li encanta fer emprenyar la petita i jo torne a ser aquella nena de 4 anys que s’enfada i crida, una mica més llesta i amb més força i finalment acabem les dues esgotades, al terra sense alè  i rient sense saber perquè no ho fem més sovint, però els nens ens recorden que son allà i que tenen ganes de jugar, que nosaltres ens fem grans i que no podem fer marxa enrere sense maquines del temps.

 I tot torna a la realitat i els riures s’esvaeixen però en el record, queda una tarda com les d’anys enrere, com les que tan anhelo i que potser passarà molt temps fins que torne a realitzar-se. 

Tantes tardes que tinc ganes de pujar al pis i parlar amb tu, però tot i els anys que porte Pau an tu encara em fa vergonya parlar quan hi és ell, o quan estem amb els nens i així he anat perdent la cofiança de parlar amb tu i ja no ens expliquem res, em demanes que t’explique que faig, que va passar divendres per la nit, o que vaig fer el cap de setmana passat per Igualada i jo t’explico el que puc explicar davant de tothom, però potser si estiguessim soles, mab més confiança t’explicaria que vaig coneixer un noi, o que vaig estar amb aquella noia, t’explicaria moltes coses que et falten per saber, i que uan germana com tu mereix saber-les , però mai tenim temps ni moments en els que parlar, tinc ganes de parlar-te d’expicar-te el que em passa, de ser-te sincera i de que intentis entendre tot el que faig, però no hi ha moments, ja ho sé que tinc una edat i que no haruia d’estar així, però amb aquest escrit sé que dona la sensació de que estiga gelosa, i ho estic!

Perquè he perdut una germana, quan tenia 5 anys et vaig perdre, però encara venies a veure’m i reiem una estona plegades, però quan als 8 va venir Pol, ja tot es va tallar, ell va separar-nos, encara recordo quan amb el domino et venia a buscar perquè el nen estava en braços de Pau i tu em deies que no que havies de canviar-li els bolquers al nen, no ho entenia, ara si, però igualment tinc aquella part egoista de mi, i vull tornar a les tardes de rialles, a les nostres tardes.   

 Per a tu, que sempre seràs la meua “tata” Som molt diferents però som germanes i t’estime amb bogeria, ho saps.

Tweet

fa dies que tinc això abandonat… ultimament no tinc temps per escriure i necessito més que mai escriure alguna cosa…alguna cosa per mi, però és que no em queda gens de temps…no tinc temps ni abans d'anar a dormir  per escoltar una mica de musica encendre le sespelmes i posar un encens mentres m'estiro al llit i deixo que els meus somnis flueixin i deixar la ment completament en blanc…

no tinc ganes de res tampoc…només d'una forta abraçada d'un algú que sé que no me l'oferirà, i de descansar , fer una pausa en la carrera de la vida i descansar agafar alé i tornar a les coses mab més calma i més serenitat… ara venen examens i encara escriuré menys suposo…no tinc temps…simplement és això…

un bes molt fort per a tots, i una abrçada grandiosa !

[@more@]

Tweet

No pretenc fer llàstima a ningú, ni ferir ningú, no pretenc rebre paraules de consol ni sermons d'alliçonament, sols em dedico a publicar el que escric, si ús heu passat algun cop per aquí voreu que escric moltes coses, molt depresives potser, simplement reflexen la meva anima, i potser si sóc depressiva… si no no us cregueu que ho sabeu tot i que podeu dir-me les mil i una meravelles per a que  els meus pensament canvien, escric el que penso i penso tot el que escric, n'estic farta de sentir-me dir boja, potser o sóc, però ningú és qui per dir-me com estic o com sóc, tots estem una mica bojos.

amb això vull dir, que potser algú llegirà aquest escrit i voldrà dir-me com he de portar-me o com haig de pensar potser algu dirà que els k dic no és correcte o no s'ha de fer però tan se val, no cal, no en faré cas, és la meua vida i jo puc decidir que faig que penso i que escric i com ho faig, penso o escric, ningú em podrà mai imposar les seves idees, perquè res està bé o malament tot es subjectiu.

[@more@]

He tornat a trobar-me de peus en aquella finestra, mirant aquell carrer humit i silenciós, mirant aquell terra que sembla esperar la meua caiguda, he tornat a tenir la temptació de llançar-me al buit, els meus ulls han tornat a ser verds, i el meu cor a tornat a córrer com un cavall desbocat provocant que les meues mans tremolin sobre el teclat amb el qual escric aquestes paraules, les més sinceres potser. Les més directes.

Per què no hi ha altre manera d’expressar que se sent quan et trobes dempeus damunt l’ampit d’una finestra mirant al buit amb la deliciosa temptació de posar un punt final a la teua història, d’oblidar tot el que tens i llançar-te al buit.

Avui he tornat a apujar les persianes de la meua habitació, avui he entès perquè sempre les deixo tancades tot i les eternes recomanacions maternes de que val més que les pugi i deixi entrar el sol a aquesta cambra fosca i freda on em refugio… 

Avui he tornat a enfilar-me fins poder notar com un vent gèlid de gener em rosava la cara, l’únic cop en que sento el fred, potser per això no tinc mai fred… fins i tot quan aquesta escena es repeteix en ple estiu, sento com el fred s’apodera de totes i cadascunes de les meues venes gelant-me la sang i fent-me estremir. Fins que un dia la dolça proposta em convenci i doni la mà a la senyora mort, després potser sigui massa tard per despertar, i aleshores, em llevi en un llit amb llençols de seda vermella i vegi una dolorosa escena des de una finestra tancada.

Potser aquest dia existirà i molts dels que han estat propers a mi se sentin culpables de no haver fet res, o potser de ni tan sols adonar-se, jo sabré que ningú en té la culpa i ells algun dia potser també ho sabran…

2/1/08 

0:24 am

Tweet

quan t'adones que la vida passa, sense més, que el temps corre al teu voltant i les coses deixen de recordar-te que estàs viva, quan les persones fan la seva vida i no recorden que estas ahí i a poc a poc sense que t'adones de res et van apartant de la eua vida, quan tot això passa sempre hi ha algú que et pregunta, perquè estàs moixa?

i encara fas bona cara i dius res, no em passa res, simplement que tinc gans de plorar i l'espatlla on em recolsava sempre ha fugit del meu costat, i aquella persona que et pregunta no t'ofereix l'espatlla sinó et diu, ostres em sap greu… si necessites res ja mo diràs..

i tu no t'atreveixes a dir-li que necesites una abraçada, per por a que passin de tu…

quan aixo passa i et sents sola, venen ganes de trencar-te i engegar-ho tot a rodar, recordes tot el que has passat al costat d'aquestes persones i et preguntes com pot ser que hagin canviat tant, i si com molt bé diu tothom, la vida dona moltes voltes, i com més gira, més ganes tinc que s'aturi i poder marxar, perquè no m'agraden les voltes, erquè em marejo i vull vomitar tot el que em provoca…

perquè la vida canvia però jo continue sent aquella mateixa, que quan no te res més a fer s'esgarrapa fins a fer-se sang, amb l'astucia que permet saber que es veu i que es deixa de veure als ulls dels estranys…

el vent de la vida gira massa ràpid i jo estic quieta enmig de l'huracà…

[@more@]

Tweet

tinc por d'ells

tinc por de valtros

tinc por de l'exterior

tinc por de lo proper

tic por de lo llunyà

tic por de la soledat

tinc por del dolor

tinc por de la nit

tinc por al dia

tinc por de les nines de porcellana

tinc por a la por

tinc por de mi mateixa….

tinc por ala vida

[@more@]

Tweet

El temps passa massa ràpid, no puc agafar-me al tren que corre. Em sembla que entenc aquell somni de fa uns dies…on somiava perdre tots els trens, envoltada del meu passat veient com em quedava allí i la gent del meu present marxava amb aquells trens que no paraven de passar…somiava amb l’estació vella… i ella estava al meu costat…la pitjor punyalada que em van clavar va ser la seua… la més silenciosa, la més dolorosa… la més invisible, la més duradora…I veig passar el temps al meu costat, i veig com jo visc en una realitat paral·lela on el temps s’ha aturat i no corre, i veig el meu entorn girar i jo quieta en un punt, amb ganes de córrer, de viure el present de la resta i no el meu, aliena a tot, amb ganes de cridar i que algú m’escolte, i amb por, aquesta por que sempre m’acompanya i no em deixa fer res. I sento veus que em parlen, i sento mirades de preocupació al meu clatell, i dedueixo preguntes covardes que mai es pronunciaran i sempre quedaran en aquells llavis. Potser quan ja sigui massa tard, sortirà un “per què?” i com tots els altres no tindrà resposta…Arribarà aquell demà del qual sempre em parlen?… ells ho volen.. jo a voltes crec que ho vull, però si em poso a pensar, tinc ganes de continuar vivint en aquest món hipòcrita i fastigós? Tinc ganes de ser una boja als ulls de la societat? De ser la “rara” perquè no pense com la majoria? I encara quan pregunte que és ser normal, la gent no sap què respondrem, serà perquè la normalitat no existeix?Jo diria que si, la majoria, els que diuen ser “normals” afirmen que existeix, afirmen que la minoria som una colla de bojos… Doncs si estic boja, i orgullosa!

[@more@]

Tweet

Perquè tants per què sense resposta?

…

[@more@]

Tweet

He oblidat com eren els somriures a la teua cara, he oblidat aquelles èpoques en que ens barallàvem perquè 5 minuts se’m feien curts i en volia deu i després deu més. Ara ja sols i veig resignació en el teu rostre, tansols hi veig cansament, i tansols sent critiques perquè tens por de perdre’m i no t’adones que és el curs de la vida, que com tots jo també m’aniré distanciant de tu, i potser alguna vesprada faré com ella i tocaré a casa o m’acostaré a prendre una tassa de cafè i refugiar-me en la calidesa dels teus braços mentres plore .[@more@]

Potser recordaré la infantesa, aquelles tardes quan era jo qui amb 6 anys t’oferia les més sinceres de les abraçades i els millors somriures que podia traure, per molt que després em tancàs en la meua habitació i rompés a plorar, i es que em feia la forta i la despistada, tenia 6 anys, podia somiar en contes de fades i no pensar que a l’altra banda de la porta existia un món de crits i soledat..

Sé que no ho fas amb malicia ho sé, però rebenta, rebenta la poca confiança que diposites en mi, o la sobreprotecció que sempre m’has dat, és una barreja d’aquestes dues coses, i tot perquè tens present l’exemple de dos germans grans esbojarrats, i jo sóc la petita, i sempre ho seré, la indefensa… aquella petita doneta, com em deies, que cada cop és fa més dona per arribar a ser-ho en ple dret i un dia amb les maletes als peus fer-te adéu amb la mà llençar-te un bes desde l’altra banda de la carretera i marxar a un nou món, amb problemes i somriures, desitjant no plorar ni sentir crits, desitjant impossibles.

 Sóc aquell petit esser que un onze de setembre vas veure nàixer del teu ventre, sóc aquell petit ésser que vas veure créixer i que vas educar com millor vas saber, sóc aquella persona que s’ha fet un xic més gran , que pensa per ella mateixa, que replica i s’enfronta amb tu, aquella que a voltes es nega a fer-te cas, aquella a la qual tants cops li has ofert la teua falda per a plorar, com aquella nit de festa major en la que et vares quedar amb mi al menjador parlant quan podies haver sortit al parc amb els teus nets a ballar i cantar sense parar, fins que les cames et diguessin prou, com a tu t'agrada.

Perquè ens enfadem sovint, no sóc capaç de recordar l’últim cop que varem estar de bones, però tot i així, ets la meua mare i t’estime, com sols es pot estimar a una mare.

No ho llegiràs, ho sé…

 però necessitava escriure-ho.

Tweet

Em segueixes pel bosc de la incertesa, jo corro, fujo, ràpid, intente no mirar enrere, no pensar que cada cop estàs més a prop però la temptació és forta, em giro i et veig, t’acostes ràpid i jo aquí clavada, amb els peus enfonsats en el fang d’aquest bosc fosc i humit.
Tu voles, sense entrebancs, t’apropes, amb un somriure gèlid a la cara, un somriure que em fa estremir.
Uns ulls que em demanen que t’agafe de la mà i t’acompanye, en contra de la meua voluntat. Uns ulls que em tempten, però, de moment, m’hi resisteixo, qui sap si un dia et donaré la mà, i llavors m’ensenyaràs a volar. Volar per aquest bosc fosc i humit, silenciós i trist, el bosc dels records, el llit dels sentiments eterns.[@more@]

Tweet