Rialles que queden en l’oblit

Feia temps que necessitava una tarda així, feia nits que somniava en riures com els d’avui, en pessigolles i en crits.  

Potser tu també ho trobaves a faltar?

Diria que si, no oblidem que som germanes.

 

[@more@]

Els nens ens van perdre les partides de dames, els dissabtes de parxís, les nits de televisió, i les baralles als matins, els passejos fins a l’escola i les tardes al parc.

Però de tant en tant et deixes caure per casa per tornar a ser la germana gran a qui li encanta fer emprenyar la petita i jo torne a ser aquella nena de 4 anys que s’enfada i crida, una mica més llesta i amb més força i finalment acabem les dues esgotades, al terra sense alè  i rient sense saber perquè no ho fem més sovint, però els nens ens recorden que son allà i que tenen ganes de jugar, que nosaltres ens fem grans i que no podem fer marxa enrere sense maquines del temps.

 I tot torna a la realitat i els riures s’esvaeixen però en el record, queda una tarda com les d’anys enrere, com les que tan anhelo i que potser passarà molt temps fins que torne a realitzar-se. 

Tantes tardes que tinc ganes de pujar al pis i parlar amb tu, però tot i els anys que porte Pau an tu encara em fa vergonya parlar quan hi és ell, o quan estem amb els nens i així he anat perdent la cofiança de parlar amb tu i ja no ens expliquem res, em demanes que t’explique que faig, que va passar divendres per la nit, o que vaig fer el cap de setmana passat per Igualada i jo t’explico el que puc explicar davant de tothom, però potser si estiguessim soles, mab més confiança t’explicaria que vaig coneixer un noi, o que vaig estar amb aquella noia, t’explicaria moltes coses que et falten per saber, i que uan germana com tu mereix saber-les , però mai tenim temps ni moments en els que parlar, tinc ganes de parlar-te d’expicar-te el que em passa, de ser-te sincera i de que intentis entendre tot el que faig, però no hi ha moments, ja ho sé que tinc una edat i que no haruia d’estar així, però amb aquest escrit sé que dona la sensació de que estiga gelosa, i ho estic!

Perquè he perdut una germana, quan tenia 5 anys et vaig perdre, però encara venies a veure’m i reiem una estona plegades, però quan als 8 va venir Pol, ja tot es va tallar, ell va separar-nos, encara recordo quan amb el domino et venia a buscar perquè el nen estava en braços de Pau i tu em deies que no que havies de canviar-li els bolquers al nen, no ho entenia, ara si, però igualment tinc aquella part egoista de mi, i vull tornar a les tardes de rialles, a les nostres tardes.   

 Per a tu, que sempre seràs la meua “tata” Som molt diferents però som germanes i t’estime amb bogeria, ho saps.



Quant a catanoia

Em diuen Maria, Mia, Estel....cadascú em diu com vol, però no crec que un nom em pugui definir. Sóc una persona amb pensaments, una bola de sentiments i emocions, pensaments i reflexions, embolcallats per un seguit de teixits. Una fotografia tampoc em definiria, ja que sóc molt més que un simple cos, sóc molt més que allò ue es veu fisicament, sóc moltes coses al igual que la resta de persones que existeixen, no sóc ningú especial, ni pretenc ser-ho, però escric i no m\'agrada guardar-m\'ho per mi, i aqui des de l\'\"anonimat\" que em permet el bloc deixo tot allò i dic tot allò que també froma part de mi, així que jo també sóc tot el que hi ha aquí. Si voleu llegiu si no, no hi esteu pas obligats.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: Rialles que queden en l’oblit

  1. peperines diu:

    ja pot estar contenta ta germana de tindre una germana aixi

  2. eli diu:

    preciós, m’he emocionat!!
    No permetis que la vida us separi!!!
    M’he acordat de la relació que tinc amb la meva germana i la *odoro!!!

Els comentaris estan tancats.