Brillo per tu…

En una d’aquelles nits en les que em decideixo a brillar, tot i la vergonya que em fa, vaig descobrir-te. Vaig fixar-me en aquell planeta verd tan bonic, en el que sempre somiava viatjar. Vaig observar amb interès aquella part de bosc on et trobaves. Era estrany, cada cop m’era més fàcil reconèixer que hi havia en aquell bosc tan frondós. Vaig veure molts animals que corrien, i al costat d’un gran arbre molts bolets, però de tots ells em vaig fixar en un: en tu. Els altres anaven creixent, alimentant-se de les sals que els hi oferia aquella terra humida, tu en canvi cada cop et feies més petit, com si entre tots et robessin l’aliment que necessitaves per alimentar-te. De sobte vas mirar al cel a través de totes aquelles fulles que t’ho impedien, em vas veure a mi i et vaig somriure. Llavors sols amb aquella mirada vaig entendre que eres diferent, tu no necessitaves sals per créixer, necessitaves una llum que et guiés per poder fer-te més fort, tu no volies quedar-te en aquell bosc enmig dels altres bolets, volies córrer  i conèixer a més bolets i fer amistats però necessitaves una llum. [@more@] En aquell moment em vaig sentir útil i vaig començar a brillar amb força, va ser llavors quan vaig entendre que jo tampoc era com la resta d’estels, jo necessitava un motiu per brillar a les nits i enfrontar-me a aquella foscor que es produïa quan no m’hi atrevia. Jo necessitava no sentir-me sol i que algú em donés prou coratge per fer-me creure que era necessari que jo brillés. Així ho vas fer, vas fer-me veure que si jo no brillava i et donava la llum que et faltava tu t’aniries fent petit i mai tindries el valor per sortir a veure altres coses. Llavors va ser quan vaig decidir buscar-te cada nit en aquell bosc on tu també em buscaves per continuar el camí que de dia havies de deixar, cada nit  brillava amb la por de no trobar-te buscant la meva llum, cada nit tenia més por però continuava brillant perquè no te n’adonessis, mai vas explicar a cap dels bolets que vas arribar a conèixer que durant les nits buscaves un estel i feies camí, de què tenies por? No estaves boig per buscar una llum, simplement eres diferent i això és el que més m’agradava de tu: que no eres igual que els altres.10/09/2007*Estelroig… 

Quant a catanoia

Em diuen Maria, Mia, Estel....cadascú em diu com vol, però no crec que un nom em pugui definir. Sóc una persona amb pensaments, una bola de sentiments i emocions, pensaments i reflexions, embolcallats per un seguit de teixits. Una fotografia tampoc em definiria, ja que sóc molt més que un simple cos, sóc molt més que allò ue es veu fisicament, sóc moltes coses al igual que la resta de persones que existeixen, no sóc ningú especial, ni pretenc ser-ho, però escric i no m\'agrada guardar-m\'ho per mi, i aqui des de l\'\"anonimat\" que em permet el bloc deixo tot allò i dic tot allò que també froma part de mi, així que jo també sóc tot el que hi ha aquí. Si voleu llegiu si no, no hi esteu pas obligats.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: Brillo per tu…

Els comentaris estan tancats.